LA FRAGMENTACIÓ DEL SABER

¡Estoy hasta el culo!

(Este escrito fue leído por su autora en la actividad de presentación de la ULL!, el 19 de mayo.)


Estoy hasta el culo de la universidad. De este departamento de fósiles empeñados en repetir palabras congruentes, de este nido de operarios del pensamiento, incapaces de dar vida a lo que dicen. Qué triste el cementerio.
Qué triste esta gran arcada general que no llega al vómito. Pienso o me quedo en el pupitre? Apuntando una pizarra más, una presentación más, traduciendo el català como si algo cambiara. Me habían dicho que era así, que una licenciatura limaba las aristas. Y el error, ¿dónde está? ¿Dónde metemos el error en esta caja?
El error que nos empuja y nos hace, el que guardamos doblado en un cajón, para que el examen se apruebe, el año termine, la tesis se acabe. ¡Vaya mierda! Vete a trabajar.
En un país en crisis se trabaja igual. Algo se hace, algo saldrá. La crisis pasará, la crisis siempre pasa. Se trabaja de cualquier cosa, se hace cualquier cosa. Se hace con la vida cualquier cosa. Como un pantano alrededor de uno. Una ciénaga para flotar a lo ancho. Extensión máxima permitida de estanque: 2,5 mts.
Y se anda chapoteando y tragando barro de a poco. Que en el mismo barro estamos todos. Pero no escupa tierra señor, no me escupa, que estoy al lado. Usted soy yo, ¿o no lo ve? Anda creyendo que tiene un beneficio, un salvoconducto, un espacio en el que puede habitar, ser.
No tiene nada, repite información como un manual, en esta humanidad de mierda del año 2009 con silencio mediado.
Música por favor, al espacio de silencio.
Más información. Venga con su interioridad construida. ¿Usted que hace? ¿Qué escucha? ¿Qué hace usted en su tiempo libre? ¿Qué lee? Si no va a hacer nada, mire la televisión, haga algo. No puede ser clavel del aire. Trague barro. Construya. Construya tragando barro, que la ciénaga es global. ¿Me deja trabajar como operaria del cuerpo? Del pensamiento no, ¡por favor!, que paso 25 horas a la semana en esta casa. ¿Para qué? Puede ser robot aquí, mantenga la espalda derecha en el pupitre, vea el power point. Repita exactamente qué dijo Wittgenstein y Habermas y Heidegger.
¿Se ha ausentado alguna vez a su serenidad? Anoche mirando las tablas de la litera creí ahogarme. Ni el silencio se puede vivir a pie. Y el que camina, ay, si lo camina. Qué inoportuno extender la piel sobre la brasa. Escriba un discurso. ¿Un discurso de qué? Un discurso que no tenga curso. Un discurso para escuchar, un discurso correcto. ¡Pero si no somos nosotros! ¿Quiere ver de una vez el barro?
¿Quiere hacer algo con esto? Yo no quiero ya hablar.
Traiganme la papelera.

Carolina Dimopoulos (Estudiant UB-Filosofia / Universitat Lliure ULL)

dissabte, 30 de maig de 2009

Diàleg a tres: músic, científic i filòsof


(Activitat organitzada i coordinada per l'Aina i la Irene)


És un homenatge a Plató i els diàlegs renaixentistes, Bacon, Campanella, Bruno.

(Sona música dodecafònica)

Científic: Què és aquest soroll que sento?

Músic: Soroll? És música dodecafònica!

Científic: dodequè?

Músic: dodecafooònica. És del compositor vienès Arnold Schönberg. Et sona estranya perquè és una música que no segueix els cànons als quals estem habituats, i que es van establir al barroc. A la primera meitat del segle XVIII, J. S. Bach s’havia erigit com el constructor del sistema tonal occidental que obria les portes a tota la música fins al segle XX. El primer gran qüestionament de la tonalitat esdevé amb Richard Wagner, amb qui es produeix un esgotament del llenguatge tan operístic com musical pròpiament dit, provocant l’inici encara que incipient de la dissolució de la tonalitat: les àries que tradicionalment fragmentaven les òperes es converteixen en un continuum sonor on s’entrellacen els leitmotiven que doten de sentit narratiu la Gesamtkuntswerk. Amb l’”Escola de Viena”, d’Arnold Schönberg i els seus deixebles Alban Berg i Anton Webern, la tonalitat s’abandona definitivament. El dodecafonisme és un mètode d’entendre la composició musical que deixa enrere la tradicional norma de treballar amb els set tons de l’escala al voltant de la tonalitat; ara es tracta d’emancipar la dissonància explotant al màxim els cromatismes mitjançant la conquesta de les tecles negres del piano per a formar sèries de dotze semitons (do-do sostingut/re bemoll-re-re sostingut/mi bemoll-mi-fa/fa sostingut/sol bemoll-sol-sol sostingut/la bemoll-la-la sostingut/si bemoll-si) ordenats a criteri del compositor, sempre tenint en compte que no es pot repetir cap nota fins acabada la sèrie. Aquesta sèrie germinal admet un emmirallament tan horitzontal com vertical amb la retrogradació i la inversió com a estratègia compositiva. En el dodecafonisme, doncs, totes les notes tenen la mateixa importància. La sèrie dodecafònica conviurà amb el sistema tonal un una mateixa peça, expressant cadascuna dues concepcions diferents. La cançó, el Lied, serveix de jaç per a la sèrie. Així ho dibuixa paradigmàticament Schönberg al Moses und Aaron, però ja abans a les Cinc peces per a piano op. 23, que és el que estem sentint.

Científic: està molt bé. Però tot això que m’exposes sobre la música no ens ajuda a entendre el nostre entorn. O potser escoltant aquesta música descobrim per què surt el sol cada matí, quant de temps puc tardar en arribar a la feina de manera exacta sabent la distància que he de recórrer i la velocitat mitjana a la qual aniré, predir quin temps farà demà o preveure l’arribada d’un meteorit a la Terra.

Músic: és clar que la música no pot resoldre aquesta mena de qüestions. Però la música és l’expressió de les inquietuds, les pors, els desitjos i les voluntats humanes. La música, i l’art en general, provoquen una experiència estètica, fins i tot una catarsi, segons Aristòtil, a l’espectador. La música expressa l’inefable, allò que no es pot dir ni amb paraules ni amb números. Allò que resta ocult en l’ànima humana però que al mateix temps té la necessitat de manifestar-se. Si parlem des d’una perspectiva schopenhaueriana, la música és, en definitiva, redempció.

Científic: no em vinguis amb sentimentalismes. La ciència és la que fa avançar els pobles, des de la primera punta de llança que es va polir fins a la invenció de la roda, des de la ciència d’Alexandria fins a la física newtoniana. Gràcies al geni de Newton sabem per què les coses cauen, gràcies a la llei de gravitació universal, o com és el moviment planetari. I no només això, Newton va inventar el càlcul infinitesimal, va enunciar una teoria sobre la llum i el color, va definir les tres lleis del moviment... En definitiva, va desvetllar el rellotge de la naturalesa. Un rellotge al qual Einstein va donar corda del dret i del revés.

Músic: a què et refereixes?

Científic: Einstein va obrir les portes a una nova física amb allò de l’e és igual a ema ce quadrat. Amb la teoria de la relativitat, Einstein destronava la concepció inalterable de l’espai i el temps newtonians. El temps no és absolut, i la massa d’un objecte no és constant, sinó que augmenta amb la velocitat d’aquest objecte. Però va anar més enllà: la famosa equació E=mc2 expressa que la relació entre energia i massa pot ser expressada matemàticament: l’”energia és equivalent a la massa multiplicada pel quadrat de la velocitat de la llum”. Les conseqüències d’aquesta tesi van ser colossals: va revelar als físics que fins i tot minúscules quantitats de matèria tenen el potencial d’alliberar enormes quantitats d’energia. Això es va dur a la pràctica amb una magistralitat perversa a Hyroshima i Nagasaky: la bomba atòmica feia realitat la teoria. Però no s’acaba aquí: l’últim pas era acabar d’ajustar les regles del Sistema Solar, acabant de desvetllar els últims secrets de l’univers. Einstein estava tan segur de la fiabilitat de la Teoria de la Relativitat que, quan un cop un alumne li va demanar com hauria reaccionat si la seva teoria hagués estat refutada, Eisntein va replicar: “M’hauria sabut greu per Déu. La teoria és correcta”.

Filòsof: Totes aquestes exhortacions d’erudició passen per alt una cosa fonamental: no hem d’oblidar que, en un inici, tot estava relacionat. Les disciplines no estaven separades, tot estava englobat en el que anomenem filosofia, l’amor al saber. Posteriorment, quan es van separar els àmbits del saber, la filosofia va continuar sent i encara és el substrat que homogeneïtza el present i que fa entendre el passat, encarant el futur amb perspectiva. La filosofia és la font de coneixement que va més enllà de l’art, la ciència i la història.

Músic: noto un to arrogant en les teves paraules... tot i així, m’interessa el teu discurs. Què vols dir exactament amb què antigament tot estava relacionat?

Filòsof: en el món antic, les arts i les ciències van ser elements fonamentals per entendre el món més enllà del mite. Per exemple, els vincles entre la filosofia i la música són ben antics: ja des dels seus inicis, la filosofia caminà de la mà de la música. Perquè un instrument musical, la lira, fou proposat per Heràclit com la imatge del cosmos. L’equilibri tens de les seves cordes i el fet que l’harmonia sorgeix del desequilibri de la vibració ens permeten intuir el lógos ocult sota la superfície del tràgic esdevenir. Però fou Pitàgores l’òrfic qui situà la música com a essència del kosmos- mot que significa a la vegada “ordre”, “bellesa” i “univers”- donat que hi ha una harmonia de les esferes, una symfonia dels sons que emeten els planetes en el seu etern girar, una música que per a nosaltres és silenci, perquè el seu so ja està a la nostra oïda des del mateix moment en què naixem. Quan els pitagòrics descobriren que era possible l’expressió matemàtica de l’altura del so, mitjançant fraccions a partir dels quatre primers nombres –el Tetractys, la suma del qual és deu, el número perfecte-, no dubtaren en considerar el número com arkhé, l’expressió clara d’allò inefable que és la música. La influència del pitagorisme sobre la posterior filosofia de la música fou immensa. Encara el 1600, El mercader de Venècia de Shakespeare podria passar per una introducció a la cosmologia pitagòrica: en efecte, cap al final de l’obra, Lorenzo parla de la seva estimada Jessica sobre les inoïdes del cel:

Músic: “There’s not the smallest orb, wich thou behold’st, but in his notion like an angel sings, still quiring to the young-ey’d cherubins; Duch harmony is in inmortal souls; but, whilst this muddy vesture of decay doth grossly close it in, we cannot hear it.” ( acte V, escena I)

Filòsof: Voilà!

Científic: més exactament, el que vol expressar la “música de les esferes” és una cosa ben científica: el so emès per cada esfera, planeta o estrella, correspon a un to diferent en l’escala musical, depenent dels radis de les seves òrbites, com els tons musicals emesos per les cordes depenen de la seva longitud.

Músic: És cert que en la música de Bach hi podem trobar ressonàncies filosòfiques. El compositor va establir les regles del joc de la tonalitat oferint-nos una música composada more geometrico, que funcionava com un rellotge. El mecanicisme imperant procedent del cartesianisme –parlem de Descartes- irradia en la música un ordre on totes les peces han d’encaixar a la perfecció. I els avenços en l’astronomia identifiquen la Tonalitat, divina, i encara immutable, amb l’Astre Sol: la tonalitat magna, el Do major, és la imatge sonora del Sol. La nota fonamental domina sobre la resta, que estableixen uns lligams més o menys forts amb ella, com els planetes i les orbs celestes descrivint una el·lipse al voltant d’Helios. La música s’escapa a la racionalitat, però si hi ha algun músic racional aquest és Bach.

Científic: això és cosmologia. I abans heu comentat que els pitagòrics consideraven el nombre com l’essència de la música. Aleshores jo em pregunto, com es van arribar a separar les disciplines, i per què?

Filòsof: va arribar un moment en què la pròpia intrinsicitat de les disciplines va fer necessària una especialització, per tal que es pogués avançar en cada disciplina. Aquest primer gran moment d’escisió fou el barroc, o la generació post-renaixentista, si voleu, que va fixar nous llenguatges per a cada àmbit del saber. Descartes va introduir la geometria a la filosofia fent una apologia de la racionalitat, canviant la pregunta filosòfica central. Si des de Parmènides ens demanàvem “què és l’ésser?”; Descartes canvia la pregunta. Ara l’important serà com jo “conec” l’ésser. De la pregunta per la metafísica (què és l’ésser?) passem a la teoria del coneixement (o en mot tècnic: “gnoseologia”). D’aquí sorgirà el dubte metòdic com a primera regla per abstreure’ns dels prejudicis i captar les idees clares i distintes. La principal la coneixem tots: “cogito, ergo sum”.

Músic: Bach, per la seva banda, va fixar les regles de la tonalitat, normalitzant l’ús de les armadures i establint les normes de consonància i dissonància i de conducció de les veus.

Científic: I Newton és un altre fixador de lleis: les lleis naturals bàsiques que ja hem comentat i que imperaran fins al segle vint.

Filòsof: Però fixem-nos que, malgrat aquesta especialització, encara podem trobar forts vincles. De fet, en el barroc, la base de tot plegat és la geometria. D’aquesta manera podem afirmar que Descartes és present tant en Bach com en Newton.

Científic: però les coses han canviat...

Filòsof: Oh i tant. Tot aquest organum comença a trontollar a finals del segle XIX, amb Marx, Nietzsche, les teories de Maxwell i Taylor, Wagner i Brahms, Debussy... però és a les dues primeres dècades del segle vint aquests llenguatges s’esfondren. Hi ha hagut un esgotament profund que es tradueix en una voràgine creadora en la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la filosofia, la ciència... S’adopta un altre punt de vista, perquè s’ha de donar resposta a altres problemàtiques. Einstein deixa enrere la física newtoniana amb la relativitat (primer presenta la Relativitat Especial i posteriorment la Teoria de la Relativitat General), Schönberg acaba de dissoldre la tonalitat i crea el sistema dodecafònic. I Wittgenstein situa el llenguatge com a fonament de la filosofia: totes les discussions que s’han donat a la història del la filosofia occidental són mers jocs lingüístics, la filosofia ha de fixar un llenguatge precís...

Científic: podríem parlar d’un model matemàtic? No oblidem que Wittgenstein tenia gran interès en les matemàtiques, sobretot en la seva aplicació a la física. De fet, va rebre la mateixa formació professional que un enginyer suís...

Músic: Einstein!

Filòsof: És perfectament acceptable aquesta denominació. Un model matemàtic que fixés el límits del llenguatge filosòfic i que deixés els continguts per als científics. Per això el seu Tractatus conclou dient que “Del que no se’n pot parlar, més val callar”. D’aquesta manera vol tancar les portes a la metafísica que inexorablement tornen a obrir-se...

Músic: però potser aquesta metafísica encoberta amaga un misticisme que no podem negar que existeix en Schönberg i que és fruit de crisis existencials tan individuals com col·lectives.

Científic: la teoria de la relativitat subjau en el dodecafonisme en la mesura que els tons ja no són relatius a un centre i en la mesura que la gran revolució és mostrar que allò que era immutable, l’explicació del món que semblava per la majoria un calaix tancat s’obrís transgredint les lleis del temps i l’espai.

Músic: canvia el tempus de gestació d’una obra i no cal dir que l’espai en el qual ens movem també. L’espai no està jerarquitzat sinó que les relacions entre notes (ja no podem parlar de graus d’una escala) són simètriques i d’igual a igual. El do sostingut té la mateixa importància que el sol bemoll perquè se sentiran exactament les mateixes vegades en la composició, de manera que l’oient no pot establir relacions. Aquesta és la clau: el que ens provoca impotència és no poder establir aquestes relacions perquè el nostre ordre imposat ens diu que hem d’acabar amb la tònica, allò que ens dóna el sentiment de serenitat.

Filòsof: la serenitat desapareix, i només s’obren preguntes. El problema d’aquests canvis de paradigma que establiren les ments del barroc és que, noranta anys més tard, encara no els hem paït.

Científic: bé, estic pensant que potser m’hauré de replantejar això que la música no serveix per a res, i que el mateix passa amb la filosofia. Estem immersos en un sistema que fa que ens sembli molt còmode fragmentar el saber, però que no ens permet pensar més enllà, establir relacions.

Filòsof: aquest és el nostre drama col·lectiu: els arbres no ens deixen veure el bosc. Ha arribat a un moment en el qual tots hem perdut el nord. Hem oblidat els vincles que hi ha entre els àmbits del saber, uns vincles intrínsecs. Cal retrobar aquests vincles trobant un equilibri amb el lliure desenvolupament dels diferents sabers.

Músic: Però això és molt difícil, sobretot perquè no hi ha una predisposició a fer-ho. La nostra vida autòmata ens limita les perspectives.

Científic: tal vegada aquesta és una tasca que per a fer-la extensible a la societat ha d’iniciar-se en l’individu. (pausa curta) Em sap greu però ara t’hauré de donar la raó: la música m’ha permès identificar-me amb les meves experiències més íntimes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada